Dimecres Sant en Monover, nit placida i estrelada. Esta nit ixen en provesso les confraries de Nostra Senyora dels Dolors i Nostra Senyora de la Soletat.

Passades les deu i mija de la nit, i despres de l’eixida de la Dolorosa, l’estandart de la confraria, flanquejat per dos farols ocupa el dintel del temple.

Mentre tant, en l’exterior centenars de mirades fixen els seus ulls en les portes obertes de par en par, per a vore eixir a la Verge de la Soletat, dona humil que per amor a Déu, va viure i viu durant els segles.

Ella espera impacient el moment d’eixir en busca de son fill pels carrers del seu poble. Previament ha sigut cuidadosament vestida per ses cambreres, entre les seus mans guarda un chicotet detall, que al finalisar la provesso, sera entregat a una persona que necessita de l’ajuda divina. El seu tro ha quedat perfectament engalanat en una majestuosa iluminacio i la seua decoracio floral, formada per roses blanques, clavellines, flor de cera i ginesa amarga, despedix eixe olor peculiar, que mesclat en el fum de les veles dels confrares, impregnaran els carrers de la ciutat.

La banda de tambors se prepara en l’exterior per a marcar el pas dels portants. La tensio es pot tallar, la confraria celebra el seu setanta aniversari i ningu vol fallar en tan senyalat event. Comencen a sonar les primeres notes i el capataç cedix la campana al Germa Major, ell sera l’encarregat de fer la primera alçada.

L’image alvança pel corredor central del temple fins la porta, en pas elegant, eixe rostre perfecte de mare perfecta. La Verge de la Soletat està en el carrer, homens, dones i chiquets esperant el moment de vore-la eixir i ara caminen al seu costat disposats a donar-li oracions, esperant que en elles trobe consol al seu mal.

La Confraria recupera el mateix itinerari que no va poder realisar l’any passat per la pluja. Els veïns del barri de la Goleja esperen emocionats el pas de la verge pels carrers. Carrerons, que en pericia sortegen els portants, en l’ajuda dels capataços i el ritme de la banda de tambors.

La provesso continua alvançant fins el lloc triat per a l’encontre en la Confraria de Nostra Senyora dels Dolors. Els voltants estan plens de gent, habitants i visitants, cada any en major numero, que al vore-la se sentixen reflexats en ella. Ella es la Soletat i un any darrere d’un atre passa pels carrers de la ciutat per a recordar-mos la perdua pel ser mes volgut i el seu desig d’un món mes just.

El moment esperat està a punt de passar, les dos imagens, al son de les bandes de tambors i cornetes, fusionades per a la ocasio, alvancen fins que els dos trons es fundixen en una abraçada que escenifica l’abraç entre la mare i el fill.

En eixe moment, el public irrompix en aplaudiments. Despres d’estos minuts vibrants i especials, els dos trons queden emparellats un junt a l’atre. Es llavors quan la mare pareix dir-li al fill "aci estem tots patint per tu. Desijant tindre un cor com el teu, capaç de perdonar, fins i tot, al que te fa mal"

A continuacio, la Confraria de Nostra Senyora dels Dolors inicia el cami de tornada al temple, darrere d’ella els confrares de llum, la banda de tambors protegint el tro dels portants, i darrere cambreres al servici de la titular.

Sobre les dos de la matinada, els trons tornen al temple i la Verge de la Soletat, en la seua cara desolada i trista, surcada per unes llagrimes d’amor i dolor pel seu fill, fet a image de Déu, torna a plorar a casa seua. 

                                                    Francisco Jaén