Deu i mija de la nit. Nit estrelada de Dimecres Sant. Sempre és una sort tindre l'orage de cara, i hui, la lluna brilla en tota la seua força. Vol allumenar el cami de la nostra fe, el cami de la nostra estacio de penitencia.

En el interior del temple se reunixen portants i capataços, membres de la banda i els seus encarregats. Són les ultimes indicacions ans d'eixir en provesso. Nervis, emocio... se senten crits d'anim entre els portants i la banda de tambors. Ni uns ni atres poden evitar eixe nuc que oprimix les paraules i casi no te permet articular. Ya golpeja el martell la campana cridant als seus portants. Uns portants que volen dur fins al cel a la seua Mare de Déu de la Soletat. És l'hora de partir. A ritme de les caixes chinenques alvança la Verge de la Soltat sobre el seu tro platejat. Poc a poc s'asoma en pas elegant eixe rostre perfecte de Mare perfecta, mare de capataços i portants, mare de confrares i mantellines, mare de Jesus i mare de tots. La gent congregada en en el exterior del temple trenca en aplaudiments mentres la banda de tambors desencadena tota la seua furia de redobles, que posen els pels de punta en la mateixa iglesia. La confraria té per davant un llarc recorregut, la Verge de la Soletat va en busca de son fill i no cessarà el seu empenyorament fins trobar-lo. Acompanyada per la seua confraria recorre carrers i carrerons, pronte el vora... Ella ho sap.

Al voltant de la mijanit, la Confraria de la Soletat coincidix en el seu itinerari en la de Nostra Senyora dels Dolors. En eixe instant, les bandes de les dos confraries se fundixen den una i els dos trons queden a escassos metros de distancia. Un porta a la Verge de la Soletat, l'atre a Jesus en els braços de sa mare. Els voltants estan abarrotats de gent. Gent que espera en silenci el moment esperat, llavorçs comencen a sonar les primeres notes del frut de la fusio de les bandes de tambors i cornetes. Els trons, posats en peu, inicien uns pasos que desembocaran en les dos imagens front a front, en els varals dels dos trons acariciant-se en els seus extrems, com la mare que acaricia a son fill. El public present trenca en aplaudiments, centenars de persones que van acodir a l'encontre entre la mare i el fill creen entre aplaudiments que tot està dit. Per ad eixe moment, el capataç fa sonar la campana i els portants inclinen el tro de la Soletat, que fa una reverencia a son fill.

L'angoixa pesa i l'emocio continguda fins eixe instant no pot retindres més, la gent crida en vixques i plors d'alegria eixe instant tant inesperat a on la mare pareix que li diu al fill: "fill, aci estem tots. La primera yo, ta mare. Mare de la Soletat",

A partir de llavors, Mare i fill inicien junts el cami de tornada al temple, passant per davant de la casa de germanor. Ella ya no se sent tan sola, camina prop de son fill i ademes porta la companyia de tota la seua confraria i de tota una ciutat, que han volgut compartir la pena i el patiment.

Despres de l'entrada a l'archiprestal de son fill en braços de sa mare dolorosa, els seguix Ella, engrunsada al ritme dels engalanats tambors de la seua banda, despedint-se i agraint al poble la seua companyia en esta estacio de penitencia.

El Divendres Sant va tornar a eixir en provesso de dol, de riguros dol. Son fill ha faltat, pero Ella sap que les seues paraules mai moriran. 


                                                      Francisco Jaén