La Semana Santa te moments irrepetibles capaços de produir una emocio tan intensa que es queden gravats alla a on aniuen els sentiments. Enguany s’han acumulat molts d’eixos moments especials.

El Dimecres Sant les altes previsions de pluja fan estar mes pedents del cel que de la terra. Durant el mati i la vesprada la pluja mos anava mentalisant de lo que finalment va passar. A les huit de la vesprada, aproximadament, una forta tromba d’aigua va fer necessaria la reunio d’urgencia entre les directives de la Dolorosa i la Soletat, que despres de consultar les prediccions meteorologiques i valorar els alts percentages de pluja, decidixen, velant pel patrimoni de les dos confraries, cancelar la provesso.

Les dos directives son conscients en tot moment de l’esforç i les hores d’ensajos de portants i bandes de tambors i cornetes, aixina com el desig dels confrares de llum d’eixir en provesso; pero en eixos moments dificils s’ha d’impondre el sentit comu davant dels desijos que marca el cor.

Pronte, el rostre dels confrares presents en el temple queda desfigurat, tant esforç i ensajos dissolts per una caprichosa pluja que no deixa de caure, desencant, rabia i decepcio... es un cumul de sentiments que son dificils d’explicar. Tot s’esfuma en un moment. En compensacio ad eixa tristea i a traves de les rets socials, rebem centenars de mensages d’anim i recolzament, pero la realitat es la que es i no queda mes que acceptar-la i confiar en que el divendres pugam eixir junt al rest de confraries.

Eixe dia, afortunadament, amaneix radiant i els confrares de la Soletat estan mes ilusionats que mai. Tenim molt de temps per davant ans d’eixir en provesso, som els ultims i per a acabar en els nervis decidixc sondejar l’estat animic dels meus companyers portants: tots tenen un gran desig per eixir.

Pocs instants ans de començar la nostra Estacio de Penitencia el capataç nos reunix per a anunciar-mos que les dos primeres "levantás" anirien dedicades a dos persones molt volgudes en la confraria: Alejandro Verdú i Maribel Cárceles, que recentment han faltat.

Per moments puja la tensio, el rellonge va cremant minuts, el tro en la Soletat alvança lentament cap a la porta de la Archiprestal. La confraria inicia el seu recorregut i la Mare de Deu des del marc de la porta veu passar l’estantart, flanquejat per dos farols que obrin el pas. Darrere hi ha un grup de chicotets angelets en les seues creuetes baix l’atenta mirada de María Jesús i María Emilia; darrere d’ells, els confrares de llum encarregats d’iluminar el capi de fe i esperança.

Des de lo mes alt del tro, l’image titular deu d’estar impresionada al vore tants fidels acompanyant-la en la seua pena. La banda de tambors es prepara per a iniciar els seus primers tocs… el moment de l’eixida es imminent i passades les nou i mija, la Soletat ix en provesso acompanyant al cos sense vida de son fill. ¡Quin moment mes emocionant! En el pas lent, elegant i respectuos, la Mare de Deu està en el carrer en l’aplaudiment de tot el poble que ha volgut compartir ses llagrimes. Alguns se senyen i atres dediquen callades oracions. Monover lamenta que la pluja trencara aquell encontre en la Dolorosa en la nit del Dimecres Sant. Les camareres i les confrares vestides de trage i mantellina acompanyen al tro junt a vint farols de ma portats per afortunats confrares que han volgut iluminar i acompanyar de prop a la Soletat.

La Semana Santa de Monover creix cada any i ho vaig notant al vore mes gent de localitats proximes que se desplacen a viure en mosatros esta Semana de Passio. La provesso alvança en el so sere, firme i energic de la banda de tambors, en els seus redobles en els cantons i les seues caixes chinenques evitant molestar a atres confraries que tambe participaven en la provesso. ¡En quina elegancia fan sonar eixos tambors!

Sense donar-me conte estem de nou en casa, els tambors obrin el pas entre el public mentres el tro s’aproxima lentament a l’Archiprestal, la Mare de Deu està de nou en el seu punt de partida, pero ans d’entrar vol despedir-se dels que la seguiren en el seu caminar. En la mateixa porta veig molt emocionada a Fina, que en el seu ciri va anar allumenant tot el recorregut i que ara que s’aproxima el final, el seu cor glatix en tanta intensitat que no vol perdre’s ni un sol moment de l’entrada. Estos instants son molt especials, aci es quan pense que la Soletat va baixar de la seua capelleta per a fer-mos mes humans, transmetent-mos eixos valors que en el temps hem deixat en l’oblit.

El tro va girant lentament per a quedar a esquenes de l’iglesia. Si intensa va ser l’eixida, en l’entrada trobe que se seguix mantentint la tensio entre el grup de portants. Veig a molta gent expectant... segur que molta mes que en anys anteriors.

Ara que la Soletat casi ha completat el seu gir, trobe el cansanci en la cara d’Amparo, camarera de la Mare de Deu que pese a patir recentment una intervencio, no ha dubtat en acompanyar a la Soletat. Durant tot el trayecte ha seguit els seus passos... sempre al seu servici i ara, quan el tro regira, les dos creuen la mirada. ¡Quin moment mes intens! Els seus ulls es cristalisen fins el punt de tindre que baixar la meua mirada, intuixc que son tantes les coses que se tenen que dir que preferixc no molestar la seua intimitat.

Els tambors poc a poc han descarregat la seua rabia, elevant l’intensitat de les seues notes. A toque de campana s’alça el pas, mogut durant uns minuts pels seus portants ans d’iniciar el breu cami que el separa del temple. Camina lent pero segur, poc a poc va entrant. No obstant, quan part del tro ya està dins de l’iglesia, els portants retrocedixen traguent de nou al carrer a la Soletat. Ella es vol despedir, se sent en deute en els que la van acompanyar, als portants, a la banda de tambors, als confrares de llum i a els que des de la distancia s’enrecorden d’ella.

Entre una tancada ovacio la nostra Santa Mare en la seua advocacio de la Soletat entra a sa casa, ¡Deu meu quina ciutat, quina gent, quina magia, quina emocio, que fina que es la Semana Santa de Monover!

Aixina finalisa la Semana Santa, la nostra Semana Gran... pero la Passio encara no ha acabat.