Són les dèu de la nit en la nostra ciutat. S’òbrin les portes de l’Archiprestal de Sant Joan Batista. Nazarens d’hàbit negre, solament esguitat del blanc del seu escut i del seu faixí, ixen al carrer en la nit de Dimecres Sant. En silenci penitencial, trencat pel redoble dels tambors inicia la seua estació de penitència la Confraria de Nostra Senyora de la Soletat. Nous tifells van incorporant-se a la provessó. Uns per als més jóvens, el futur més pròxim. Atres per als que ya tenen experiència i se fan en els nous farols de mà, adquirits gràcies a la colaboració sorgida en els afamats “Capes pardes”.

El Tro de la Senyora, quallat de flors blanques, allumenat per la seua “candileria” i portat a pas lent, posa un sagell de recolliment i d’emoció. La foscor mana en la ciutat i els portadors porten a la Mare cap a un lloc determinat. Ans han de pujar per uns carrers tan empinades com pogueren ser les que conduïen al Gólgota.

Després d’un descans. Un jardí preciós ple d’història, de recorts i que en uns dies acollirà l’encontre de la Senyora del Remei en Jesús fet Eucaristia, pero que hui, esta nit, serà el punt d’encontre en l’atra Senyora. La dels Dolors.

Les dos bandes de tambors s’han fusionat i als sons de la marcha de provessó “Gitanos, Dolors i Misericòrdia” se contemplen dos escenes. Maria en son Fill mort entre els braços, el major patiment per a una mare, abraçar a son fill ya sense vida.

Davant, Maria en la seua Soletat. En les dos imàgens podem vore presents a totes les mares, a totes les dònes que en elegància i silenci patixen la seua soletat. Patixen i accepten. Com accepta i assumix la Verge Maria, en els claus en les mans, la corona de punches i un mocador blanc, la paraula que li va dir a Deu com a dòna triada. “Està  ací l’esclava del Senyor, que se faça en mi segons la teua paraula.” (Lc 1, 38)

El divendres de vesprada, novament en el carrer. En esta ocasió en la Provessó del Sant Soterrament. Novament els capuchons negres, en la llum dels seus ciris acompanyen a Nostra Senyora en la seua Soletat. Novament, en la “Via Dolorosa” de Monòver ix en provessó la dolçor i la bellea.